algunos textos sobre el cabañal

ART PÚBLIC I CULTURA CIUTADANA
A CONTRAPÈL, CABANYAL PORTES OBERTES

EMILIO MARTÍNEZ ARROYO

A la vista de les nombroses propostes llançades des del territori de l’art a debat públic i sobre els afers públics, sembla acomplir-se en part la utopia avantguardista de la vinculació de l’art a la societat, el compromís de l’art i dels artistes amb els problemes del seu context pròxim, del moment que ens ha tocat viure. En els darrers anys les pràctiques artístiques que han donat lloc al que denominem art públic sorgeixen com a resposta a les noves condicions socioeconòmiques i culturals de finals del segle XX en l’era del nou capitalisme.

Si bé no sempre resulta fàcil de delimitar l’àmbit d’actuació de les propostes d’art públic –fins i tot el terme mateix resulta desbordat per les diferents modalitats d’intervencions artístiques que li atribuïm–, també és cert que ens resulta molt útil aquesta denominació, ja que totes aquestes pràctiques, tot i les seues diferències, presenten algunes afinitats, amb major o menor intensitat, segons els casos. Entre aquestes afinitats ens interessa destacar l’interés per la seua audiència, pel context social en què s’insereixen.

Aquestes pràctiques artístiques formen part d’una cultura ciutadana i la defineixen, s’inscriuen en un conjunt de valors d’una cultura vinculada a un context i tenen la intenció de formar part activa en el desenvolupament d’una comunitat. Un element inevitable en la formació de la cultura ciutadana serà la manera en què es manifestarà el poder polític. Algunes pràctiques artístiques estan interessades a desvelar i posar en evidència els excessos del poder i els seus efectes, com a mitjà per a participar en el debat propi de la formació d’aquesta cultura ciutadana.

En la complexitat de la ciutat contemporània, on la diferència és un valor i un indicador d’un ecosistema equilibrat i sa, es requereix un quefer polític que respecte la diversitat. En ocasions, en els mateixos sistemes democràtics assistim a la imposició de decisions unilaterals dels governants enarborant majories electorals que, sense atendre les opinions dels ciutadans afectats, sense buscar enteses o col•laboracions àmplies, acaben en enfrontaments i resistències que principalment desvirtuen el mateix sentit d’allò majoritari.

El veïnatge universal només existeix a través d’allò local. La ciutat, el barri, el carrer són objectes del debat públic. En aquest context va sorgir Cabanyal Portes Obertes el 1998; com un esdeveniment públic que reivindicava la rehabilitació del Cabanyal enfront dels plans de l’equip de govern de l’Ajuntament de València que implicaven una sèrie d’actuacions urbanístiques que desfigurarien el barri fins al punt de mutilar definitivament la seua identitat urbanística i social.

La decisió presa per les autoritats locals va ser la de prolongar una avinguda a través del barri per a facilitar la comunicació de vehicles cap a les platges de la ciutat. Amb el nom eufemístic de Projecte Especial de Protecció i Rehabilitació Integral del Barri del Cabanyal, es va presentar un projecte que en la pràctica suposava la partició del barri en dos, amb una bretxa de 150 metres d’amplària i la demolició de 1.654 habitatges amb el consegüent desallotjament dels veïns.

El 1998 un grup d’artistes veïns del Cabanyal ens vam integrar en la plataforma ciutadana Salvem el Cabanyal, acabada de formar per veïns alertats per les primeres informacions sobre les intencions de l’Ajuntament sobre el barri. El barri del Cabanyal, protegit per la figura BIC (bé d’interés cultural), estava pendent de rehabilitació per l’administració local i autonòmica després d’anys d’abandó per part de les institucions, amb manca d’equipaments i immobles per rehabilitar.

Un dels elements que defineix el projecte Cabanyal Portes Obertes és la seua vocació d’integrar-se i col•laborar en el moviment ciutadà, en el nostre cas en la Plataforma Salvem el Cabanyal de València.

Cabanyal Portes Obertes sempre es va definir com un instrument en la lluita social d’un nombrós grup de ciutadans enfront del que considerem un abús de poder d’una institució política i d’un partit polític, en matèria urbanística, social i cultural. En aquest cas particular, del barri del Cabanyal de València, que és extensible a tants barris i cuitats de molts altres llocs.

La capacitat dels moviments socials per a intervenir en els problemes que els afecten, específicament en l’àmbit de la ciutat i l’urbanisme, és molt relativa. Aquests moviments socials recolzen cada vegada més en experts de diverses disciplines de les ciències socials que reafirmen i proporcionen un cos teòric necessari. Aquestes aportacions disciplinars converteixen els plantejaments inicials en alternatives reals d’actuació. Les preses de decisions reservades als partits polítics i els seus dirigents tenen la necessitat de valorar i prendre en consideració els punts de vista dels col•lectius socials en la mesura de les necessitats del sistema de poder en el qual s’insereixen. Dins d’aquest context, la necessitat o pertinença de les aportacions des de l’àmbit de les pràctiques artístiques resulta evident i contrastat. Això no obstant, la seua influència, el seu pes i importància ha d’allunyar-se de temptacions maximalistes i assumir-se com a part –potser no essencial– d’un procés o un conjunt d’elements que intervenen i defineixen la capacitat i la presència d’un moviment social determinat. La capacitat de mobilització ciutadana, el seu impacte mediàtic, la capacitat de cohesió i organització del grup social.

Cabanyal Portes Obertes és un projecte d’intervencions artístiques que reivindica la rehabilitació del barri del Cabanyal de València. Aquest és un dels tres barris de la ciutat declarats bé d’interés cultural per les autoritats autonòmiques, que és el màxim grau de protecció sobre els centres històrics a la nostra comunitat; un antic barri de pescadors, que corre paral•lel a la platja de la ciutat.

L’element característic de Portes Obertes és convertir la mateixa textura del barri en l’escenari de l’esdeveniment; és a dir, en un suport únic, viu, el qual es troba greument amenaçat d’extinció. Hi destaca, sobretot, la utilització de les cases dels veïns com a espais expositius; espais de la vida quotidiana que alberguen durant unes setmanes obres de tots aquells artistes que volen mostrar la seua solidaritat amb el Cabanyal i el seu rebuig al projecte urbanístic proposat. No és la primera vegada en l’àmbit de l’art contemporani que es proposen experiències semblants; ara bé, tampoc no n’hi ha hagut tantes (Chambres d’amis a Gante, Show roms a Califòrnia, etc.), ni han tingut gaire difusió. En la majoria de casos han estat convocatòries institucionals que han obviat el component polític que resulta intrínsec a la relació de la casa amb la ciutat, de la casa com a element cel•lular en l’organització de la ciutat.

Els objectius inicials de Cabanyal Portes Obertes van ser enunciats de la manera següent: la sensibilització al voltant d’aquesta problemàtica ha d’arribar al nombre més ampli possible de persones i la mostra ha de ser un altaveu que l’amplifique en el context de la ciutat –dins i fora–, que trenque així una certa voluntat de minimitzar-la per part de les autoritats locals actuals i genere una imatge que mostre la vertadera complexitat i gravetat d’aquesta situació davant de la instrumentalització mediàtica dels promotors del projecte. En segon lloc, ha d’actuar sobre els mateixos veïns del barri motivant-ne la participació, reactivant-ne els elements identitaris o un cert orgull d’ésser. Aquests han estat durant molt de temps oblidats per les administracions polítiques que els han abandonat a la seua sort, fent abandó de les seues obligacions socials i fins i tot legals, convertides en lletra morta al lliure arbitri de la voluntat i en aquest cas de la manca de voluntat de l’administració.

Després de l’èxit inicial de la primera edició el 1998 amb la participació de més d’un centenar d’artistes, Cabanyal Portes Obertes s’ha celebrat anualment fins a l’actualitat en diversos formats, i en totes les edicions ha tingut una important afluència de públic, una important repercussió mediàtica de l’esdeveniment i de la problemàtica social, la seua difusió local i nacional, i el suport del moviment veïnal i les seues reivindicacions.

Tanmateix, la influència de Portes Obertes en la resolució del conflicte no pot ser independent del mateix moviment ciutadà en el qual s’insereix. Si bé, d’una banda, s’ha paralitzat en els tribunals un projecte urbanístic que les autoritats donaven per fet el 1999 i que enderrocava 1.651 habitatges, amb el consegüent èxode de la població afectada i la destrucció irreversible d’un barri històric i protegit pel seu valor com a bé d’interés cultural, d’altra banda, el projecte continua vigent en la voluntat de les autoritats actuals que governen l’Ajuntament de València i no s’ha produït fins ara una mediació, un diàleg entre les autoritats i el moviment ciutadà per a abordar la problemàtica i consensuar solucions de futur. Considerem que aquesta mediació, aquest diàleg per a afrontar els conflictes entre les autoritats i els moviments ciutadans és un element clau que defineix les diferents formes d’exercir el poder en la cultura contemporània.

El temps ens imposa una valoració de la pertinència, de la importància relativa o l’interés del projecte Cabanyal Portes Obertes dins del moviment ciutadà al barri del Cabanyal i a la ciutat de València. I d’aquesta reflexió apareixen elements que no estaven definits a priori en els objectius de l’esdeveniment i que ens han permés aprendre i definir amb més intensitat les relacions entre les pràctiques artístiques contemporànies i els moviments ciutadans. Aquests elements afecten tres nivells: les formes de poder, la dinàmica dels moviments socials i les mateixes pràctiques artístiques. Si bé cada un d’aquests tres nivells donaria lloc a un assaig en sí, sí que considere pertinent apuntar ací algunes qüestions centrals que necessàriament hauríem de tractar.

Pel que fa a les pràctiques de poder, és inevitable la referència a l’apropiació dels discursos, especialment els emergents de l’ecologia, la participació ciutadana, la cohesió social, etc., que són apropiats, engolits i regurgitats de manera que queden desactivats els seus principis actius i resten a mercé de les mateixes pràctiques de poder.

Respecte a la dinàmica dels moviments socials, la gestació d’un moviment ciutadà cada vegada més conscient dels seus interessos i amb un discurs més explícit i definit.

Quant a les pràctiques artístiques, caldria anomenar la destil•lació de recursos expressius i formals de l’art segons els contextos, la despreocupació per l’autoreferencialitat, l’adaptació als espais de l’experiència col•lectiva problematitzada. La col•laboració en la formació del sentit crític davant dels discursos hegemònics.

+info: www.cabanyal.com/portesober/2008