algunos textos sobre el cabañal

IMPACTES MEDIÀTICS DE LES REVOLTES

ÁLVARO DE LOS ÁNGELES

La fotografia de premsa és el registre dels esdeveniments mereixedors de ser notícia. Així ho sabem després de més d’un segle de premsa diària il•lustrada amb fotografies, a la qual acudim desitjosos de confirmar les nostres idees amb les seues imatges. No sempre coincideixen, però no tant per la falta de precisió com per l’absència de visibilitat d’idees i opinions minoritàries. La minoria és allò que ha d’existir en qualsevol estat de dret que es pree, perquè la majoria seguisca obviant-la, o desitjant-ne la desaparició ràpida i asèptica. Mentre que saber quan un esdeveniment és mereixedor de convertir-se en notícia és tant o més complicat com descobrir què naix abans, si l’esdeveniment o la necessitat de continuar aportant informació diària. El pas d’un esdeveniment de l’estat de succés al de notícia és més ràpid i accessible que el que ha de fer una opinió minoritària per a convertir-se en majoritària. Al mig hi ha, en ambdós casos, el paper dels mitjans de comunicació; però l’economia, ja ho hem comprovat àmpliament, sempre guanya a la ideologia... fins i tot en èpoques de crisi.
La velocitat dels successos i la necessària ocupació de l’espai dels mitjans de masses semblen conciliar els seus esforços per a deixar-nos igualment sorpresos davant l’afluència de dades i davant la seua narració quasi idèntica, llevat d’alguns detalls cada vegada més imperceptibles en el to o en l’enfocament del discurs. És per això, tal vegada, que les transformacions en les maneres de difondre les notícies han ajudat a la banalització de la informació escrita tant com han afavorit l’eclosió de la comunicació audiovisual, especialment amb les prestacions que ofereix Internet, que s’ha convertit en el termòmetre de l’actualització perpètua. Una sabata perfecta per al peu d’una societat cada vegada més disposada a viure els successos en temps real i a assumir-los al mateix temps que es produeixen, oblidant-los al cap de poc amb la mateixa fruïció.
A les ciutats contemporànies ha anat contagiant-se globalment una necessitat de veure’s i mostrar-se com a objecte de desig que no atén a fronteres i que necessita seguir fugint permanentment cap endavant per a conservar la seua imatge il•lusòria. Un panorama on han tingut molt a dir els mitjans de comunicació de tota índole i condició i les imatges promocionals. Aquesta actitud ha arribat a València tan tardanament i amb una força tan inusitada que no pot fer altra cosa que provocar-hi un amor desenfrenat entre els qui estiguen a favor de la mercantilització de la imatge de la ciutat i la conversió del seu patrimoni en un gran plató televisiu, o un desamor profund entre els qui esperaven un comportament més madur i contingut per part dels responsables públics, ja que la trama i el desenllaç d’aquest argument són coneguts. I més encara si és possible quan l’escenografia d’aquesta ciutat, per la qual un dia va passar un riu i que deu la seua ubicació original i la seua idiosincràsia geogràfica a una sèrie d’elements que han desaparegut, s’encamina cap a un gegantisme tan deshumanitzat en les seues proporcions com irreversible en la seua execució; que és admirat i qüestionat alhora.
En aquesta voluntat transformadora, les corporacions públiques valencianes refusen els lògics antagonismes ciutadans, ja que els consideren les notes desafinades dins de la simfònica de les seues polítiques inapropiadament denominades de “progrés”: un altre triomf neoliberalista en l’ús llenguatge, com diria George Lakoff. Representen la grava que es cola a les seues sabates institucionals i que desapareix després d’un espolsó lleu i precís. Moltes vegades l’espolsó no és tan lleu i s’ha de passar pels tribunals per a llevar-se-la de damunt; fins i tot pot tardar anys i necessitar una retafila de recursos i contrarecursos, però no importa si el fi justifica els mitjans. En aquests casos, l’aparell institucional maneja els fils de la seua posició de privilegi per a lluitar contra grupuscles ciutadans als quals no sembla atendre en igualtat de condicions que a altres, en concret als qui no es mostren obertament crítics. Els seus discursos es mouen en la controvertida línia de flotació de les identitats nacionals, regionals, populars... i se solen emprar instrumentalment aspectes com ara banderes, llengües pròpies més o menys minoritàries, religió, característiques geogràfiques i fins i tot condicions climàtiques per a dirigir les opinions no tant en una direcció com sí clarament en contra d’una altra. D’altra banda, el so de les veus antagonistes té el timbre de les cassoles abonyegades, dels xiulets de colors, de les agudes proclames en vers lliure; l’aspecte de les seues demandes és el text directe sobre teles i llençols, pancartes als balcons i samarretes amb tipografies de pal. I, a pesar del que poguera semblar per aquesta lírica, no demanen impossibles sinó que són pur realisme social.
Salvem el Cabanyal-Canyameral és ja història recent de l’associacionisme ciutadà global pel seu esforç, infatigable i mantingut, per fer-se escoltar. D’entre les variades formes de les seues demandes, Cabanyal Portes Obertes suposa una fita a la permanència dins de les manifestacions ciutadanes, però encara més dins de les pròpiament artístiques, entenent l’art com una reflexió constant sobre la seua pròpia naturalesa inserit dins de la societat contemporània. Enfront de la representació inútil o ja assumida històricament, aquest tipus de manifestació artística anteposa la preocupació activa de qüestionar-se la seua funció i la seua acció al benefici personal i econòmic. Una autoexigència que ja voldríem els ciutadans per als partits polítics en el poder, institucionalitzats al màxim per les seues pròpies institucions.
En aquesta desena edició de Ports Obertes es donen cita dues propostes complementàries. Per una banda, es presenta una exposició amb caràcter antològic que convoca artistes participants en alguna de les nou edicions anteriors, i el treball de la qual té una relació directa amb l’associació. Per una altra s’ha reunit un grup de fotògrafs documentalistes que han sigut testimonis (i transmissors a través de diferents mitjans d’informació) de les variades manifestacions ciutadanes esdevingudes en l’àmbit valencià o autonòmic. Aquests dos plantejaments posen sobre la taula un debat interessant a propòsit de la fotografia com a mitjà, entesa com a expressió artística d’una banda, i com a document social d’una altra. És una discussió antiga, si bé rejovenida des que l’art ha assumit sense complexos la fotografia com un altre llenguatge més dins del seu sistema i una quantitat important de reporters gràfics ha canviat les pàgines dels diaris i setmanaris pels cubs blancs de les galeries d’art i els museus. Una particularitat afegida a aquesta transmutació de gènere és l’engrandiment dels formats, pròxims cada vegada més a la pantalla cinematogràfica –i, així, a un tipus de documentalisme que beu de la representació ficcional– que a la fotografia de format tradicional.
No obstant això, continua quedant oberta la qüestió sobre la denominació, si més artística o més funcional, d’aquest procés discursiu; és a dir, sobre la diferenciació entre un treball visual realitzat com a ampliació informativa d’un esdeveniment i un altre destinat a la confirmació d’una autoria, a través d’un corpus d’obra que s’espera i s’exigeix autèntica i personal. D’altra banda, cada vegada s’ha demostrat amb més claredat que ambdues posicions no són apartats estancs i que hi ha una voluntat d’hibridació que deslligue allò artístic d’un procediment netament autoral, així com una voluntat de diferenciació personal en els processos creatius més utilitaris, com pot ser la fotografia de premsa.
El grup de huit fotògrafs ací reunits realitza la seua tasca documental en diferents suports de premsa escrita editada en l’àmbit municipal i autonòmic valencians i comparteix la seua qualitat com a testimonis i registradors de diversos successos socials. Ferran Montenegro i Manuel Molines en Levante-EMV; García Poveda “El Flaco” en Cartellera Túria; Rafa Gil en El Temps; Juan José Monzó en Las Provincias; Jesús Císcar, Tania Castro i Santiago Carreguí, en El País. Un espectre ampli de tendències i maneres d’interpretar la realitat diària, setmanal o mensual. Així mateix, els successos mostrats comparteixen una temàtica: mostren diferents mobilitzacions ciutadanes en relació amb temes patrimonials, bé entenent el patrimoni com una riquesa natural o mediambiental a preservar, bé prenent-lo com a part de la idiosincràsia de l’arquitectura o l’urbanisme de les ciutats.
En el procés complet fins a la publicació d’una notícia es genera una mena de transmissió on es troben involucrats diversos agents. Tot comença amb una decisió generalment pública que afecta un grup concret de ciutadans, després de la qual una part del col•lectiu afectat gesta una protesta. Aquesta fase és essencial perquè la transmissió completa puga produir-se i implica ja una lluita desproporcionada que s’haurà d’assumir. Posteriorment, la protesta adquireix forma i se situa en un moment i un lloc concrets; generalment el lloc ha d’estar comprès entre els marges afectats per la decisió institucional o, si no, davant de la seu principal de l’organisme provocador del malestar. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò a través dels periodistes que escriuen sobre la mobilització i els fotògrafs que la immortalitzen. L’opinió pública rep la notícia passada pel filtre ideològic del mitjà que l’edita. S’hi generen opinions a favor, en contra o indiferents davant la demanda. La institució afectada genera al seu torn informació per a disminuir l’efecte de la seua decisió i, sobretot, per a contrarestar l’opinió del col•lectiu mobilitzat, el qual generalment és acusat d’anar en contra dels interessos generals de la ciutat. Conceptes subjectius com “prosperitat”, “generació de riquesa” o “progrés” són elevats a la categoria de ciència, com si no sabérem a estes altures que també allò que es denomina científic com a sinònim d’objectivitat és una clara instrumentalització.
Aquesta visió de l’entramat és només una possible lectura de la complexitat real de tot el procés, però la seua síntesi voldria delimitar l’àmbit que ens ocupa. A excepció de les imatges del Flaco, que representen exclusivament una catalogació de pintades a murs i façanes, amb gent o sense, les fotografies dels altres sis fotògrafs mostren amb més freqüència els moments concrets de les mobilitzacions i els disturbis. Demandes a favor del territori, contra la seua transformació injustificada o el seu deteriorament, com els col•lectius Xúquer Viu, Per l’Horta, contra la ZAL i els desallotjaments de la Punta, Salvem el Botànic, Salvem el Cabanyal-Canyameral, contra la subestació elèctrica de Patraix, Jo no t’espere... es mesclen amb altres demandes d’àmbit més general com l’històric No a la Guerra o les manifestacions a favor de l’avortament, temes que semblaria que ja no necessitaren a estes altures més mobilitzacions. No pareix que aquestes demandes concretes, perfectament delimitades en la seua intenció i en el seu espai d’acció, estiguen demanant res que puga anar en contra de l’interès general de la ciutat d’on sorgeixen i on habiten. Tanmateix, com bé ens ha il•lustrat Chantal Mouffe a través del seu concepte de “democràcia radical”, la democràcia és un organisme feble que ha de guanyar-se diàriament, sense donar per suposada la seua existència immutable.
Una qualitat afegida d’aquestes fotografies és la seua capacitat de mostrar allò que és proper. Allò local, que s’ha denigrat en determinats moments i ridiculitzat des d’instàncies concretes, adquireix ací una dimensió globalitzada gràcies als avanços tecnològics per a la generació i difusió de notícies i a la possibilitat de creació de xarxes que permeten l’intercanvi ràpid i exhaustiu d’informació. Una fotografia de Juan José Monzó mostra una escena de la Setmana Santa Marinera amb tres elements perfectament compostos: la part principal d’una imatge del Crist portant la creu, un balcó guarnit amb la pancarta “Salvem el Cabanyal” i una senyora major recolzada a la barana, veient passar la processó. Com també dues de les fotografies de Ferran Montenegro on observem unes quantes dones de mitjana i avançada edat participant en una cassolada mentre porten les seues bosses de la compra, alguna de les quals encara està buida. En la mateixa línia trobem una fotografia de Manuel Molines en què una altra senyora intenta vanament raonar amb l’alcaldessa Rita Barberá qui, pel seu gest, sembla que vol llevar-se-la de damunt davant de l’atenta vigilància d’un policia municipal. Rafa Gil aprofundeix en aquesta direcció: cassolades amb paelles que porten adherides una imatge de l’alcaldessa i protestes de Salvem el Cabanyal-Canyameral, incloent l’acció històrica en què els seus integrants van poder despenjar una gran pancarta en una de les torres de l’Ajuntament mentre mostren les mans, cares i samarretes tacades de roig.
Les protestes per la defensa del territori o contra la guerra d’Iraq aconsegueixen un caire poètic en les fotografies de Santiago Carreguí que, no per això, resulten menys crues i impactants. L’excavadora que està a punt de derrocar el que queda d’una casa típica de la Punta, o la jove que porta un cartell de “No a la guerra”, la seua mirada fixa en un lloc elevat i clamant l’eslògan, són síntesi adequada de moments que ja són història recent. Tania Castro aporta una mirada fresca i oportuna a aquestes mateixes situacions, a les quals s’afegeixen la protesta a favor de l’avortament, l’espectacular imatge de Xúquer Viu, pròxima estèticament a l’afer Prestige, o la desenfadada acció dels ciclistes nudistes de “Jo no t’espere”, ajustada acció davant els dogmes religiosos que continuen condemnant comportaments naturals i naturistes. Les fotografies de Jesús Císcar sintetitzen amb precisió, més que il•lustren, els esdeveniments mostrats. Això es deu tant a l’encertat ús del mig fotogràfic com als detalls que conformen les composicions, on sempre existeix una informació addicional que enriqueix la interpretació. Valga com a exemple la imatge que mostra una dona jove portant un paper on es llegeix la frase: “Relació d’igualtat, amor de qualitat”, per associar-la a les demandes contra la violència de gènere.

Aquests exemples representen només una mínima part del tot, dins del qual es repeteixen situacions que són representades amb lleus canvis en l’ enfocament. El cas més ajustat el representa aquella imatge que molts conservem en la memòria: dues barraques aïllades i semiafonades pel moviment de terres previ a la construcció de la Zona d’Activitats Logístiques, ZAL, del Port de València. Mentre J. José Monzó destaca la rematada de la barraca amb creu inclosa contra un mur de contenidors per a transport marítim, M. Molines obri l’objectiu i mostra la desoladora sensació d’una transformació que inclou la fi d’una manera de vida. Un símbol perfecte del nul interès que ha demostrat el PPCV per conservar un determinat patrimoni rural o industrial. Contra aquest neoliberalisme econòmic de nou encuny, ja s’ha dit repetidament, el progressisme assumeix el rol anacrònic del conservacionisme. És important advertir aquesta dislocació en els rols: són les associacions ciutadanes les que porten molt de temps defensant els interessos generals de la ciutadania, mentre l’avidesa transformadora del territori que mostren els consistoris i governs autonòmics s’impulsa en mitges veritats o interessos partidistes per a dur a terme la seua comesa.

L’associació Salvem el Cabanyal-Canyamelar són ja un referent en la lluita per una identitat pròpia, que és com dir una manera de vida particular i genuïna. La prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez dissenyada per l’Ajuntament de Rita Barberá, en altre temps de València, és un tall fred i innecessari en el caràcter temperat, eminentment mediterrani, dels Poblats Marítims. No hi ha hagut victimisme en les seues demandes, per més que s’haja intentat devaluar o exagerar les seues accions depenent del context. La prova palpable d’això la representen les deu edicions, deu!, de Portes Obertes: l’ambient que es respira quan es realitzen les visites per les cases intervingudes, el treball de publicació seriós i constant que s’ha anat generant, el nombre i la qualitat d’artistes, escriptors, intel•lectuals, ciutadans en general, que hi han col•laborat des del principi, la sensació que la seua demanda, després de conèixer-la tan sols lleument, és pura lògica. Només cal acostar-s’hi i veure-ho, experimentar-ho individualment, per a adonar-se que oblidar d’on venim és errar la direcció que prendrem en el futur. Tota la resta (o quasi tota) és pura propaganda institucional, la més corrosiva i la més persistent de totes.

+info: www.cabanyal.com/portesober/2008